dijous, 17 de setembre del 2009

Bogeria, creativitat, normalitat i conformisme

Recentment he llegit l’entrevista que el suplement Magazine de La Vanguardia li feia al premi Nobel d’Economia John Nash, que segurament recordareu per la pel·lícula “Una mente maravillosa” amb Russell Crowe. El científic no se sent molt identificat amb la pel·lícula, que segons ell va inventar moltes coses basant-se en una biografia que al seu torn també s’inventava i malinterpretava moltes coses. De fet, Nash defineix el film com una “bona història de ficció”. O sigui, gens semblant a la realitat. Malgrat ser un científic d’intel·ligència extraordinària que ha fet grans aportacions a temes com la teoria dels jocs, el comerç, la biologia o les relacions humanes (que demostra es poden explicar de manera científica aplicant unes fórmules matemàtiques!), Nash és conegut per ser un geni malgrat patir durant 25 anys esquizofrènia, malaltia que ara pateix el seu fill. De tota l’entrevista, hi ha un comentari que se m’ha quedat atrapat al cap donant voltes com un ocell engabiat. Nash que coneix com ningú el terreny de la bogeria, assegura que “normalitat és conformar-se”. I conclou que una persona boja, o “anormal”, és aquella que no es conforma. Per tant, defensa la necessitat d’una certa bogeria o “anormalitat” per poder crear, per créixer, per poder veure amb claretat dins de la cova de Plató. En certa manera la genialitat té alguna cosa de bogeria. Això vol dir que les persones assenyades no poden ser creatives?
També li he donat moltes voltes inquietes a la idea de “normalitat=conformitat”. Vol dir quan dius “la meva vida s’ha normalitzat” significa que “t’has conformat”? Sigui com sigui, fa certa por la paraula “conformar”. Està envoltada d’un cert aire de fracàs. M’agrada més assumir o acceptar o entendre.
Aquest tema també lliga amb una idea que he descobert fa uns dies sobre teoria de les organitzacions. Les organitzacions estables no avancen. Estan perdudes, mortes, caduques, apàtiques. Avancen molt més aquelles organitzacions (països, empreses, entitats, famílies, parelles) que són més inestables perquè el canvi porta a avançar. Llavors, les persones inestables també avancen més que les estables? Potser per què estable=normalitat=conformar-se? I conformar-se és no avançar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada