diumenge, 25 de juliol del 2010

Preparativos para Cuba

Estos días estamos hablando tanto con amigos que conocen bien la isla, que casi tengo la sensación de que en Barajas no voy a subir a un avión, sino a una máquina del tiempo que me va a transportar en 8 horas a la España de 1950.

A mi mente de urbanita de clase media de primer mundo le cuesta asimilar el retrato que me hacen del país. Seguramente mi abuela podría hacerse una idea más fácilmente. Hay cosas que deben resultarle muy familiares. “Las tiendas de chinos de aquí” son las boutiques de lujo de allí, nos comentó una amiga el viernes. Nos ha dado un paquete con leche en polvo para una amiga embarazada de La Havana porque no tienen leche. Nos ha pedido que llevemos de todo porque no hay de nada. Papel higiénico, porque utilizan papel de diario, compresas y tampones porque utilizan de tela, jabón, champú, cremas porque si las perdemos no encontraremos donde comprar, medicamentos porque si los necesitamos tampoco encontraremos. Nos ha dicho que van locos por los jabones del hotel, caramelos, pins, los estropajos, bolsas de plástico, ropa interior, libretas, lápices, ropa, chanclas, zapatos, revistas antiguas del corazón, pañales. Llevamos un poco de todo eso, y un par de móviles.

Dos recreaciones literarias sobre Cuba interesantes y distintitas

Para mí el placer de un viaje no se limita al tiempo de realización, al trayecto. Sus márgenes se pueden dilatar tanto como se quiera, por delante y por detrás. Por eso, disfruto tanto del momento del viaje como de la preparación, y la recreación posterior. En la preparación lo que más me agobia son la gestiones, trámites, reservas … y lo que más la documentación, empaparme en el lugar al que voy a visitar. Ya sé que hay otras maneras de viajar, como ir sin expectativas ni información, inocente, a que el lugar te sorprenda, con los ojos cerrados como a una fiesta sorpresa. A mí me gusta más alimentar la ilusión del viaje, arribar al país con un bagaje a cuestas, con imágenes recreadas, con escenarios imaginados, y sí, con ciertas expectativas. Cierto que corres el riesgo de defraudarlas, pero qué pocas veces me ha pasado. Y vale la pena la decepción, por qué nadie podrá quitarme los momentos de disfrute que he pasado soñando con ese lugar, leyendo libros, viendo películas, escuchando música.

Tal vez, Cuba sea el viaje cuyo deleite previo más he dilatado. Seguramente porque hace 10 años que intento visitar la isla, que preparo, me documento, fantaseo … y luego el viaje se trunca. Así que ya llevaba mucha ventaja esta vez. Y por tantas decepciones, no he querido abandonarme a ese placer hasta no hacer real el refrán catalán “no diguis blat fins que no estigui al sac i ben lligat”. Por lo tanto, en esta última ocasión, que ha resultado ser la definitiva, no he tenido más que un mes para alimentar mi hambre de conocimiento. Me habría gustado tener más tiempo para bucear en la riqueza musical del país, para descubrir sus obras cinematográficas y para leer la multitud de novelas que suceden en la isla. Pero también puedo dilatar esa aventura por detrás, y seguir mi investigación a la vuelta.

Como película, me quedo con Havana Blues de Benito Zambrano, el retrato duro y actual de la situación de los músicos en la Havana. Su desesperación, su frustración, su golpes contra el muro. Y también con la fábula “Lista de espera”, un cuento entrañable y delicioso sobre las personas que se quedan atrapadas durante días en una estación de autobuses, esperando una guagua que nunca llega.

Especialmente interesantes han sido las lecturas. Recomendaría dos libros, muy diferentes por género, temática e incluso ambiente, pero igual de interesantes para comprender el país. “Amanecer con hormigas en la boca” de Miguel Barroso es una novela negra, al estilo del género negro americano, muy cinematográfica, que retrata la vida de La Havana justo unas semanas antes de la huída de Batista y del triunfo de la revolución. Es una Havana que bien podría recordarnos a ambientes que conocemos tan bien a través de Hollywood: mafia, gánsters, casinos, prostitución, boxeo, dinero negro, palizas, asesinatos, matones, mujeres fatales … con un tema tan actual como es la corrupción urbanística. Me ha recordado bastante a la película "Havana" de Robert Reford. El otro es “Todos se van” de Wendy Guerra, una novela escrita en forma de diario por una niña que explica su vida desde los 8 a los 20 años con un lirismo y una crudeza inusuales. A través de los ojos desconcertados de una niña, y un mundo interior intenso y profundo, descubrimos la historia de Cuba desde el año 1978 al 1990. Es una Cuba de represión, censura, miedo, abusos, falta de libertad, y especialmente de abandono, donde todo el mundo busca desesperadamente la manera de escapar de la isla.

dissabte, 24 de juliol del 2010

Desconfiar dels periodistes?

Vaig assistir ahir a una jornada molt interessant que organtizava ECAS (entitats catalanes d’acció social) sobre entitats socials i mitjans de comunicació. Amb l’engrescador títol de històries humanes: morbositat o sensibilització?”, el periodista i ex director de TV3, Francesc Escribano, va establir un diàleg molt enriquidor amb les entitas presents en l’acte.

Escribano va denunciar que als mitjans els interessen “més els fets que les persones” i que hi ha una barreja d’informació i opinió, i inclús, un e

xcès d’opinió. També va reconèixer que la realitat és massa complexa, i a vegades no t’encaixa, però els periodistes van a fer el reportatge amb una idea preconcebuda del què volen dir i explicar. “La feina dels periodi

stes sovint és més semblant a la dels guionistes de ficció”, va assegurar el director de programes que retrataven la realitat com Ciutadans, Vides Privades, Bellvitge Hospital o Jutjats, explicant que en la realitat les coses passen i no tenen sentit, però en la ficció tot està lligat, tramat, tot passa per alguna cosa: “els periodistes volen donar sentit a les informacions, les volen quadrar perquè la gent les entengui”.

Escribano també va reclamar que s’han de donar a conèixer els problemes puntuals però també els problemes crònics. Cert que la nostra missió és donar a conèixer a la societat que existixen problemes i situacions que si no els reflecteixen els mitjans no existirien als ulls de la població. Són els mitjans qui han fet una tasca fantàstica de denúncia de les situacions de violència masclista en els darrers 15 anys. Però em pregunto: a qualsevol preu? Hem d'anar a tot? Un parell de companyes d’entitats presentes a la jornada es preguntaven si havien de donar resposta a totes les peticions de mitjans atès que sovint havien tingut males experiències (de fet, asseguraven que “mai fan el tractament que ens agradaria”) amb tractaments morbosos o sensacionalistes dels seus col·lectius. En aquest sentit, Escribano va recomanar: “desconfieu dels periodistes”. Consell amb el què no estic absolutament d’acord. Per a mí, la relació entre els periodistes de mitjans i els coneguts com a “periodistes de fons” s’ha de basar en la confiança mutua. Per descomptat que no estic dient una confiança cega. D’entrada, hi ha mitjans i programes de televisió amb els què no treballo, als que ni se m’acudeix acudir ni tampoc acceptar les seves peticions, perquè sé que faran un tractament sensacionalista del problema o del colectiu. Per això crec fermament que hem de donar visibilitat a les nostres entitats als mitjans, però no a qualsevol preu. Prou de la obsessio per la quantitat de vegades que sortim als mitjans. Més val sortir menys i millor. Per tant, penso que s’ha de treballar fent una tria de qualitat de les teves aparcicions als mitjans.

Però és que a més, jo confio en els mitjans i els periodistes amb els què treballo habitualment, perquè els conec, he parlat amb ells, he dinat amb ells vàries vegades i sobretot m’han demostrat amb la seva feina al mitjà i els temes que m’han tractat que faran un enfocament constructiu i professional. Això no treu, que sempre els hagis de preguntar per què volen aquell testimoni, aquella xifra, quin tipus d’ús en faran, quin tractament li donaran, quin és l’enfocament del reportatge. Però parlava d’una relació de confiança mutua perquè els periodistes també han de poder confiar en tu. Igual que ells s’han guanyat la teva confiança, tu t’has de guanyar la seva. El dia que els venguis un gol, que els enganyis, que t’aprofitis d’ell, no tornaran a treballar amb la teva entitat.

I confiança també en els col·lectius de la teva entitat i en els beneficiaris. Sovint, al principi la gent és reticent a sortir en els mitjans de comunicació perquè han tingut males experiències amb el tractament que després han donat al seu testimoni. Aquí s’ha de fer una feina pedagògia molt important per trencar aquestes barreres, d’altra banda lògiques. Però no només es tracta de convèncer les persones o entitats amb paraules, se’ls ha de demostrar que és important que els mitjans recullin el seu testimoni, el seu projecte, el seu problema per donar-lo a conèixer amb fets. I els fets són reportatges acurats, professionals i sensibles com el què fan molts professionals i mitjans d’aquest país. A partir d’aquí, les persones de la teva entitat confiaran que si els envies a un mitjà no els estàs ficant en un parany.

Tot i el meu optimisme, he de confessar que sovint la tranquil·litat absoluta no arriba fins que es publica o s’emet el reportatge.

El paper del gabinet de comunicació en les entitats socials

Amb els companys i companyes de comunicació de les entitats assistents a la jornada comentàvem que cada vegada més els periodistes dels mitjans, segurament per la falta de temps i de mitjans però amb algun afegit de comoditat, han deixat de exercir una de les tasques més fascinants, i també més feixuga, que és investigar, buscar els temes i els testimonis per als seus temes. Aquesta feina de producció ens la traspassen als “periodistes de fons” perquè els facilitem les histories humanes i personales que il·lustrin els seus temes.

En aquest sentit, un dels pocs periodistes assistents a la sessió, sinó l’únic, confirmava aquesta percepció i reclamava que els periodistes anéssin directament a buscar els testimonis dels problemes i de les entitats. Cert .... però precisament és en aquestes situacions on s’acostumen a produir les males experiències de què parlàvema abans. És possible que aquell testimoni no sàpiga fer aquesta tria selecctiva de qualitat tan important. Si coneixes bé el sector mediàtic i als professionals, no saps qui et farà un tractament acurat i qui el farà sensacionalista. El paper dels gabinets de comunicació en les entitats socials que treballen amb col·lectius tan sensibles con la infància, adolescència, gent gran, persones amb problemes de drogadiccions, persones sense sostre, dones maltractades, persones amb discapacitat.... tenen aquesta funció clau de fer de filtre dels mitjans i de protegir els seus col·lectius de depredadors de notícies-impacte.

Fa un parell de setmanes, un jove periodista que està fent reportatges sobre models positius de joves m’explicava que volia fer un tema sobre uns joves que havien posat en marxa una discoteca per persones amb discapacitat ... però que tenien reticències perquè alguns mitjans havien fet uns reportatges molt sensacionalistes del seu projecte. El company periodista els havia dit: “el que necessiteu és algú que us porti la comunicació”.


Cronica de ECAS: http://acciosocial.org/actualitat-ecas/una-historia-val-mes-que-mil-projectes/

divendres, 16 de juliol del 2010

Joves i mitjans de comunicació


Aquesta setmana he assistit a la jornada “Joves i mitjans de comunicació” organitzat per la secretària de Joventut de la Generalitat de Catalunya on s’analitzava quina és la presència i la imatge del jovent en els mitjans de comunicació i es feien propostes per intentar canviar aquests models.
En la jornada es va presentar un estudi del Consell de l’Audiovisual de Catalunya que mostra que la informació relacionada amb els joves ocupa només el 2% dels informatius quan els joves representen el 18% de la població de Catalunya (jove es considera una persona entre 15 i 29 anys). En aquests casos acostumen a ser temes negatius en el 70% de les notícies els joves són causants o víctimes de conflictes. A més, el CAC conclou que els joves en els mitjans de comunicació no tenen veu, atès que es parla d’ells però en el 65% dels casos les persones que parlen són adults. I finalment, asseguren que es dóna un tractament informatiu paternalista. Segons l'estudi "El tractament informatiu de les persones joves en els mitjans de comunicació" de la Universitat Pompeu Fabra que també es va presentar en la jornada, el 18% d’aquestes notícies són sobre violència, el 12% sobre educació i només l’1% sobre temes com la precarietat laboral o l’associacionisme.
Com a agents educadors que influeixen en els joves, es va demanar el màxim rigor i la màxima responsabilitat. I és que actualment s’estan difonent models com ara la anomenada “generació ni-ni” o imatges estereotipades, quan el que cal és crear referents positius.
Algunes de les propostes que es van plantejar van ser donar veu als joves en aquells fets en què són protagonistes, mostrar els valors positius associats als joves i donar-los espai i integrar-los en el flux d’informació com a fonts. També es va demanar més CREATIVACIÓ, un terme que era la primera vegada que l’escoltava i que vol dir innovació+creativitat.
El segon dia de la jornada, el director general de la FUNDACC, Joan Sabaté, va presentar la sorprenent dieta cultural i mediàtica de les persones joves a Catalunya, d’on es desprenia que els principals mitjans utilitzats pels joves són: Internet, la ràdio musical, la premsa esportiva, les revistes i els diaris gratuïts. De fet, la ràdio i la premsa generalista no s’utilitzen fins als 35 o 40 anys. Però la dada que més em va sorprendre és que el 63% dels joves catalans es connecta a Internet regularment. NOMÉS EL 63%. Què fa la resta? A aquesta edat tothom o estudia ( i necessita Internet) o treballa (i qui no té correu electrònic per treballar) o està aturat (i haurà de buscar feina per Internet). Ni tan sols a les xarxes socials?? Qui són aquests joves que no es connecten a Internet? Em sembla un gran misteri.
El director general de FUNDAC va deixar anar una reflexió molt interessant: la opinió pública que es construeix a través dels mitjans electrònics és la mateixa que l’analògica? Quins tipus de valors té? Quins tipus de criteris periodístics?
En relació a la llengua, les dades asseguren que els productes que tenen una difusió més gran entre els joves (videojocs, cine, ràdio musical, premsa esportiva) no tenen la mateixa oferta en català que en castellà. Sabaté també va parlar de la classe social, concepte que segons ell ja no depèn dels ingressos sinó dels estudis i de la professió.

dijous, 15 de juliol del 2010

Un mes de reportera


Qué bé m’ho he passat aquest mes de maig tornant a fer de reportera de carrer! Després de tants anys davant de la pantalla de l’ordinador, s’agraeix poder sortir al carrer a buscar imatges, entrevistes a peu dret, moments, a redactar en una llibreta asseguda en una parada de bus i a locutar un off per un vídeo en mig del carrer. Gràcies als amics de Framevídeo que es van recordar de mi, he passat uns dissabtes del mes de maig fent el reportatges del Mes del Comerç a l’Hospitalet. L’entusiasme que sempre encomanen les noies de Comerç, la simpatia dels meus companys de rodatge, tornar-me a trobar amb la calidesa dels antics companys de feina, l’alegria dels carrers plens de gent, l’activitat de les botigues i entitats, el sol que ha lluït tots els dies.... m’han animat els caps de setmana de maig, i sorprenentment fins i tot m’han desestressat. Feina que desestressa. I això que quan treballava de reportera de carrer patia molt l’angoixa de la pressió del temps dels butlletins informatius horaris que t’obligaven a escriure sense pensar una crònica en dos minuts asseguda en un banc i d’haver de passar la crònica des d’una cabina de telèfon. El retrobament amb els antics companys de feina també m’ha portat a la memòria records d’una època de creixement personal i professional en què segurament vaig viure alguns dels moments més importants de la meva vida.
El resultat de la meva feina del mes del maig el podeu consultar a:http://www.e-promocio.com/newsite/index.php?&seccio=16&subseccio=215&sub=224