Una de les coses que més recordo del primer cop que vaig
visitar Nova York són els bancs de Central Park amb la seva plaqueta metàl·lica
clavada amb el nom i cognom del seu padrí o padrina. Es tracta de la persona
que es compromet a fer-se responsable de tenir cura d’aquell banc. Em va
semblar un símbol de l’estimació que la gent de Nova York té del seu parc i de
la seva ciutat.
Curiosament, banc és una paraula polisèmica. Possiblement,
la primera paraula que ens ve al cap és aquell significat que avui en dia no té
massa popularitat (una reputació ben merescuda): el banc com a entitat
financera. El banc com a símbol dels desnonaments, de l’origen de la crisi
econòmica, els bancs que es lleven tants matins plens d’enganxines i pintades,
els bancs que ocupen els activistes de la PAH. Aquests bancs no m’agraden. Els
bancs com a entitats financeres són avui en dia un dels enemics del poble. Jo
no vull salvar aquests bancs. Ja els vam salvar en el seu moment tots els
ciutadans i ciutadanes amb els nostres impostos. A mi m’agradaria salvar els
bancs, però els d’una entrada del diccionari. Els bancs del carrer on la gent
seu a descansar, a xerrar, a relacionar-se amb els veïns, a interactuar,a veure
la vida passar, els bancs com a símbol de la vida veïnal i comunitària. Aquests
bancs que avui en dia sembla que estan en perill d’extinció per culpa de la
mercantilització de l’espai públic que cada vegada més fan els poders municipals.
Aquests bancs que a Nova Ynork els ciutadans adopten per cuidar-los però que a
casa nostra estan desapareixent per la pressió de les terrasses dels bars i
restaurants.
Els bancs de la Rambla Just Oliveres de L’Hospitalet
Però anem a posar un exemple concret. A la Rambla Just
Oliveres de L’Hospitalet hi havia molts bancs per seure. Segons La Gran Enciclopèdia
Catalana, la definició que aquí ens ocupa de Rambla significa textualment “camí
o carrer destinat a passeig”. Per tant, la Rambla Just Oliveres hauria de ser
un lloc prioritàriament destinat a passejar. De fet, així ho és. Aquest eix
central de la ciutat de L’Hospitalet ha esdevingut un lloc fonamental per a la
vida social de la població. Cada tarda, centenars de persones, grans i petites,
aproximadament entre les 5 i les 9 del vespre es dediquen a la no lucrativa activitat
de passejar per la Rambla. Per a alguns, recórrer la Rambla amunt i avall és la
manera de seguir les indicacions dels metges de caminar una estoneta cada dia.
Per a altres persones, aquesta senzilla activitat és el moment de lleure i
esbarjo del dia. El moment de sortir a passejar després d’una llarga jornada
laboral, d’estudis o estant a casa. De fet, des de fa molts anys és una de les
activitats que comparteixo amb la meva mare: quedar a la tarda per anar a
passejar a la Rambla. Fins i tot, la meva parella es va sumar a aquesta
activitat quan es va traslladar a viure a L’Hospitalet. “Anem a passejar per la
Rambla”, és una de les frases més habituals entre la població de la meva
ciutat.
Ara bé, aquesta
activitat cada cop s’està tornant més dificultosa degut a la proliferació de
terrasses de bars i restaurants i els elements de mobiliari decoratiu que
aquestes afegeixen. En una batalla silenciosa i lenta, les terrasses han anat
guanyant terreny a la població que passeja. Tenint en compte que les voreres són
molt estretes, que un carril lateral és per cotxes i l’altre exclusivament per
a bicis, només queda el passeig central de la Rambla per passejar. Les
terrasses s’han menjat aproximadament un 50% d’aquest espai. Moltes a més i de
manera sovint i reiterada ocupen més espai del què tenen senyalitzat, i per
tant, pel qual paguen, com es pot veure en algunes fotografies. A més, bars i
restaurants han anat poc a poc blindant el perímetre de les terrasses per
convertir-ho en una petita reserva privada. De fet, els plàstics que posen per
aïllar les terrasses del fred també es converteixen en un obstacle visual que
dificulta el plaer de passejar per la Rambla. Però a més de, les terrasses
sempre van més enllà del seu espai. Van menjant metres a la gent que passeja
col·locant jardineres, cartells amb ofertes, cartells amb menús i tot un seguit
de mobiliari més enllà de l’espai que tenen reservat, expulsant així la gent
del passeig central. Fins i tot en algun punt on la terrassa i el seu mobiliari
extern fora de l’espai delimitat coincideix amb el quiosc de l’ONCE, hi ha
moments que s’ha de fer cua per passar-hi. “Jo ja no sé per on caminar, no tenim espai,
l’altre dia vaig intentar anar pel carril bici i quasi m’atropellen”,
m’explicava la meva mare fa uns dies. L’espai per passejar es va tornant cada
cop més estret sota la indiferència de la Guardia Urbana i l’Ajuntament que
hauria de vetllar pel compliment de les normes en l’espai públic. 
Ara bé, aquesta situació s’agreuja per la desaparició
sistemàtica dels bancs. Tots els bancs de la banda lateral de la Rambla on
estan situades les terrasses han anat desapareixent. I és que la Rambla no és
un lloc on només anar a passejar, la gent també seu en els bancs com activitat
social i de lleure. La gent quan està cansada de caminar, quan ha tingut un dia
dur, quan va amb nens petits i, especialment la gent gran, en comptes de
caminar, substitueixen l’activitat de passejar per la Rambla per seure en un
banc a xerrar o veure la gent passar. Per algunes persones grans, possiblement
aquesta és la única activitat fora de casa que fan en tot el dia o, fins i tot,
l’únic moment en què parlen i veuen altres persones, aquella única estona en
què fan vida social, que fan ciutat, que és al final el que ens mou com a
societat: reunir-nos i relacionar-nos. És evident que com la gent que seu en un
banc no paga per aquest servei, tot i que ja ho paga amb els seus impostos, no
és una prioritat per als què governen. Tenen prioritat les activitats
lucratives i no les cíviques. D’aquesta manera, cada dos per tres apareix una nova
terrassa, i conseqüentment, desapareix un altre banc.
Recentment hem vist que han pintat l’espai per una nova
terrassa a la Rambla Just Oliveres, just al límit on hi ha un banc. Des del
primer moment, sabíem que un cop més aquest banc on seuen tantes persones grans
cada tarda seria sacrificat. De fet, l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín,
ja ens ha confirmat per Twitter que efectivament aquest banc serà eliminat.
Aquests dies assistim a la mort anunciada d’un altre banc, víctima de la
privatització de l’espai públic. Les terrasses paguen i la gent que passeja no.
Bé, la gent paga els seus impostos per poder gaudir de l’espai públic. Al final
només es podrà passejar per la Rambla pagant una entrada. La ciutat està en
venda.
On està límit? Tot està permès si algú paga? Haurem de
buscar un equilibri si no volem que la Rambla deixi de fer honor al seu nom com
espai per passejar les persones i passi a ser “Terrasses Just Oliveres”.
Ja ho sé que aquesta reivindicació dels bancs pot semblar
ingènua o fins i tot pot arribar a fer gràcies, però al final són renúncies que
anem fem, derrotes de la població, aquests bancs són un símbol de la venda de
l’espai públic, reflecteixen on estant les prioritats dels poders públics. L’espai públic urbà és un element essencial
en la qualitat de vida de la ciutadania, si això no ens ha d’importar…. Salvem
els bancs.
Entrades
